“Escàndols econòmics com la visita del papa. Escàndols informatius com l’ocultació de l’accident de metro. Escàndols sexuals com el presumpte assetjament del secretari general a tres treballadores. Escàndols, escàndols i més escàndols”. Així comença el llibre “Adéu RTVV” que es va publicar l’estiu passat amb motiu de l’ERO plantejat per la Generalitat a 2011. I no és per a menys. Ràdio Televisió Valenciana va començar a funcionar a 1989 amb una plantilla de 400 treballadors i l’any 2011 ja tenia un deute acumulat de 1.300 milions d’euros i una plantilla de 1.700 empleats i directius. Aquesta acumulació de deute i personal no va ser conseqüència d’una millor programació, d’una incentivació de bones produccions de ficció valencianes, o d’una demanda de la població vers les extingides Nou o Ràdio 9. Més aviat el contrari. Com s’ha denunciat en diversos articles, Canal 9 es va convertir en una agència de col·locació que el Partit Popular gastava per donar llocs de treball a persones del seu entorn que o bé no podien seguir a la primera línia de la política o que eren afins a la ideologia popular i seguirien les directrius marcades sense donar problemes. Els treballadors que no ho feren, van ser desplaçats dels seus llocs de treball a programes o serveis no polítics. A més, els continguts de servei públic i en valencià tampoc foren, ni molt menys, la prioritat de la casa a l’hora d’endeutar-se. RTVV va gastar, per exemple, 460 milions d’euros entre 2003 i 2013 en drets d’emissió de futbol del Valencia CF i del Villa Real, Jesús Mariñas cobrava 6.000 euros per cada programa de Tómbola, Victor Seara (el periodista elegit per Eclestone per retransmetre la Fórmula 1) tenia un sou de 125.000 euros anuals i a 2011 es van pagar 634.000 euros per tres reportatges sobre Garzón, els GAL i Rubalcaba que no costaven més de 10.000 euros junts i que havien comprat a Triskel Audiovisual, una productora relacionada amb Fernando Quintanela, que es va convertir en director d’Antena de RTVV en 2012. Amb aquesta situació de descontrol i falta a l’Estatut de creació de RTVV de l’any 1984, arriba la crisi, les retallades, les pressions de Madrid per ajustar-se al dèficit i els escàndols de corrupció al Partit Popular valencià. El cas Gürtel imputa a 2011 a Francisco Camps, president de la Generalitat des de 2003, que acaba dimitint i delegant el 20 de juliol en Alberto Fabra, llavors l’alcalde de Castelló. En aquest context comencen a sentir-se rumors d’un ERO a RTVV, encara que el nou govern ho desmenteix. No obstant, a la Generalitat s’està preparant una reforma de l’ens públic que es materialitzarà en el plantejament del nou Estatut de RTVV en desembre de 2011 i en L’ERO del 76% de la plantilla que es comunica per filtració en premsa en gener de 2012 al diari ABC. Aquestes dues accions formen part de la voluntat declarada del Partit Popular “d’actualitzar el model” de la ràdio televisió pública que es resumia, segons diversos entrevistats, en una plantilla totalment afí a la ideologia popular on quasi tota la producció estava externalitzada mitjançant el contracte-programa a empreses de la seua conveniència. “Una eina política per afrontar una situació de crisi del seu govern i reduir el dèficit de l’Administració Pública tal com demanaven des de Madrid”, assegura Rafa Xambó, membre del Consell d’Administració de RTVV a proposta del grup parlamentari Compromís. Clica en les pestanyes per seguir amb els antecedents. 

 

 

 

 

 

 

 El juí sobre l’Expedient de Regulació i Ocupació va tenir lloc entre el 22 i el 23 d’Octubre, però no va ser fins als 5 de novembre quan la sentència es va fer pública. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va declarar l’ERO nul en lo relatiu a l'entrega de les llistes als treballadors afectats i la manca de negociació per part de l’empresa des del principi. A més, el Tribunal assenyala que els criteris de selecció han sigut “ambigus, subjectius i genèrics” i que els 186 tècnics repescats per Rosa Vidal són també motiu de nul·litat perquè es van triar als que, a pesar d’estar afectats, encara estaven treballant a l’empresa “sense tenir en compte els que ja havien eixit en aquell moment”. Sols unes hores més tard va eixir una notícia a El Mundo on Fabra anunciava el tancament de l’ens públic.